REPTE 5. L'acte didàctic
1. Definició objecte de la Didàctica
La didàctica tratca de la ciència o de un saber de alguna manera organizado (materia de estudio) que en cuanto pueden ser facilitados y analizados en sus resultados de aprendizaje (perspectiva propia) mediante el método didáctico que el docente propone pero no impone, y que se vertebra sobre el método de la ciencia, facilitada según la condición evolutiva del alumno. (Pérez, 1982)
2. Definició i elements d’acte didàctic
“El acto didáctico se basa en el proceso de comunicación entre el educador y los educandos y entre éstos entre sí, que es como decir en el lenguaje, bien sea oral, escrito o icónico.” (García, 2005)
Els elements de l’acte didàctic són:
· Docent
· Dicent
· El context de l’aprenentatge
· Les estratègies didàctiques
· Curriculum
3. Realitzar un quadre explicatiu per cada element de l’acte didàctic igual que el presentat pel docent
El docent (Arco et al., 2013)
| |
Definició
|
El docent és el qui dedica professionalment a educar als altres, el qui ajuda a la resta en la seva promoció humana, qui contribueix al fet que l’alumne desenvolupi les seves capacitats al màxim, participi activament i responsablement en la vida social i s’integri en el desenvolupament de la cultura (Marcelo, 1989).
|
Característiques, el docent ha de:
|
- Actitud positiva i amant del seu treball
- Saber escoltar als discents i que s’adapti a les seves necessitats
- Tenir clars els objectius
- Que no tingui por al canvi
- Saber comunicar-se i treballar amb les famílies
- Confiar en els seus alumnes
|
Tipologia, segons Doring
|
- Teòric: Professor de gran cultura, per a qui educar és instruir. Viu per la ciència.
- Pràctic: professor que busca aconseguir el màxim de resultats amb un mínim d’esforços dóna molta importància al mètode i a la tècnica, li interessa més la preparació tècnica que la formació espiritual.
- Estet: professor que considera la formació dels seus alumnes com una obra d’art.
- Social: professor comprensiu, pacient i consagrat als seus alumnes i aconsegueix conduir-los a una actitud positiva.
- Autoritari: professor gelós de la seva autoritat i se sent superior davant seus alumnes. partidari de la disciplina severa.
- Religiós: professor més consagrat en salvar les ànimes dels seus alumnes que a ensenyar
|
Com és a l’escola del s xxi
|
Ha de tenir coneixements, habilitats, destreses, actituds, que s'integren en cada subjecte segons les seves característiques personals (capacitats, trets, motius, valors ...) i les seves experiències professionals, i que es posen de manifest a l'hora d'abordar o resoldre situacions que es plantegen en contextos laborals
|
El discent (Arco et al., 2013)
| |
Definició
|
El discent (alumne/a) és la persona que rep l’ensenyament i la seva funció bàsica és aprendre.
|
Característiques
|
- La maduresa de l’alumne: aquesta condiciona el procés d’aprenentatge. Condicionada per dos aspectes: edat i capacitat psicofísica.
- La motivació: és un altre factor que influeix en el rendiment, en l'aprenentatge i en el desenvolupament d’habilitats del discent. Es pot dir que en la satisfacció de necessitats està l’origen de la motivació.
- Actituds: la podem definir com a una positura expressiva que correspon a una certa disposició de l’ànim. S’associa fonamentalment amb la motivació i influeix en els hàbits i comportaments dels discents.
|
Tipologia
|
El discent com a individu:
· Aïllat
· Aglutinat dins d’una aula
· Diferenciat
· Col·lectiu
|
Com és a l’escola del s xxi
|
El discent del segle XXI es mou i experimenta, “navega” entre opcions, no té límits, és col·laboratiu i és solucionador de problemes; també, es fa preguntes i indaga, ja que mai hi ha un mètode correcte.
Per ell, les preguntes són el principal.
Tal com diu Herbert Gerjugoy “els analfabets del segle XXI no seran aquells que no sàpiguen llegir i escriure, sinó aquells que no sàpiguen aprendre, desaprendre i reaprendre”.
|
El currículum (Arco et al., 2013)
| |
Definició
(Llei 12/2009, del 10 de juliol, d’educació).
|
El currículum és el projecte pedagògic que estableix un pla d’estudis dins del marc d’un sistema educatiu.
Ha de guiar les activitats educatives escolars, concretar-ne les intencions i proporcionar guies d’acció adequades al professorat, que té la responsabilitat de concretar-ne l’aplicació
|
Característiques
|
Obert: té una part en comú al territori nacional i una altra completada per cada Comunitat Autònoma amb competències en educació.
Flexible: permet que cada centre faci el seu desenvolupament curricular en funció de les seves característiques.
Prescriptiu: per assegurar l'homogeneïtat del sistema educatiu, amb igualtat d’oportunitats per a tots els alumnes, estableix uns mínims comuns per a tot el país.
Orientador: és una guia per al mestre o la mestra, un conjunt d’orientacions de com portar a terme la pràctica educativa
|
Tipologia
|
· Currículum ocult: és el conjunt de normes, costums, creences, llenguatges i símbols que es manifesten en l’estructura i el funcionament d’una institució.
· Currículum integrat: Parlem d’un currículum integrat quan relacionem dues o més àrees d’estudi de tal manera que l’estudi d’una d’elles complementa i reforça la de les altres
· Tradicional
· Humanista
· Tecnològic
· Crític/Investigador
|
Com és a l’escola del s xxi
|
En el currículum de l’escola del segle XXI es corrobora la importància de tenir una bona competència en llengua, matemàtiques i anglès, i per altra banda, s’apunta a competències personals de l’alumne com ara l’educació en valors, la capacitat de comunicació, els hàbits, l’esforç i exigència, etc.
|
Les estratègies didàctiques/metodològiques (Arco et al., 2013)
| |
Definició
|
És el procediment que utilitza el docent per intentar que el discent aprengui el contingut o material determinat.
|
Característiques
|
S’estableixen a partir de 8 principis:
- Principi d’activitat
- Principi d’individualització
- Principi de motivació
- Principi de no substitució
- Principi de sociabilitat
- Principi de codificació òptima
- Principi de diversificació metodològica
- Principi de creativitat
|
Tipologia
|
Classificació tradicional:
- Mètodes analítics: es descompon en parts i s’estudia cadascuna de les parts
- Mètodes sintètics: s’estudia tot el conjunt
- Mètodes inductius: primer s’estudia el més particular acabant per l’aspecte més general
- Mètodes deductius: primer s’estudia el més general, acabant per l’aspecte més particular.
En funció del protagonista:
- Mètodes centrats en la matèria d’estudi
- Mètodes centrats en l’alumne
- Mètodes centrats en el treball escolar (mètodes intuïtius, mètodes eminentment actius, mètodes integrals).
|
Com és a l’escola del s xxi
|
El professorat deixa de ser el centre de l’experiència educativa per donar pas a una metodologia centrada en l’alumnat que treballa per projectes. L’objectiu és que els estudiants posin en pràctica els coneixements, habilitats, actituds i competències adquirides per adaptar-se a la diversitat de contextos i donar resposta a problemàtiques i reptes de la vida real.
|
El context d’aprenentatge (Arco et al., 2013)
| |
Definició
|
s’anomena context a tots els elements extra textuals que influeixen al text, tant en el seu significat, com en la seva organització. Els elements que poden influir al text són l’espai i el temps, aquell que succeeix durant el procés comunicacional, la identitat que intervenen en la comunicació i la seva forma de pensar, sentir i actuar.
|
Característiques
|
El context varia en el temps
|
Tipologia
|
- Ensenyament formal: és aquell ensenyament que té una intencionalitat i sistematització determinada, a partir d’uns requisits normatius.
- Ensenyament no formal: també té una intencionalitat i sistematització determinada, però l’ensenyament no formal té una normativa amb una normativa més extensa
- Ensenyament informal: l’ensenyament que es produeix a partir d’experiències quotidianes i la relació amb el medi, no hi ha cap tipus d’intencionalitat.
|
Com és a l’escola del s xxi
|
El context és més participatiu amb l’acte didàctic, ja que, la metodologia és més experiencial. A més a més, el clima de l’escola és més col·laboratiu i innovador.
|
4. Importància de planificar (Lopez, A, 2009)
Avantatges
|
Inconvenients
|
· Gràcies a la planificació hi ha una millora dels sistemes de qualitat dels sistemes de gestió utilitzats en l’educació.
· Tota acció que exerceixi una institució i els seus resultats estaran reflectits en el que serà l’home del demà.
· La planificació educativa és una eina que permet preveure el futur o almenys indica el camí que s’ha de recórrer per generar escenaris desitjats.
· És possible definir que fer i amb quins recursos i estratègies vols treballar.
· Permet organitzar l’efectivitat del procés d’ensenyança partint del sistema educatiu nacional, el context de l’escola, el tipus de grup i la individualitat de cada estudiant.
· L’èxit depèn de la cooperació, estructuració d’equips de treball i comprensió de la direcció i el rumb que ha de prendre.
· La planificació es pensa en una àrea específica o projecte, orientats a complir amb els objectius de la missió i visió institucional.
|
· La planificació causa una problemàtica de la formació integral del ser humà i la responsabilitat que li correspon a les directives de les institucions educatives.
· No és compren la manera com pot convertir-se en una eina útil o resulta responent als estàndards de qualitat exigits pel sistema i descuidant la formació humana.
· Poden sorgir imprevistos
· El fet de planificar t’aparta de la creativitat i l'espontaneïtat del moment, per tant hi ha massa rigidesa.
· És una acció molt costosa, li has de dedicar temps.
|
5. Bibliografia
- Nova, A. (2016). El trasfondo de la planeación en las instituciones educativas. Itinerario Educativo, 68, 115-130
- López Martínez, Antonia (2009). La elaboración de los documentos de planificación: una actividad cuestionada en la formación de maestros. REIFOP, 12 (2), 49–57.
- Arco Bravo, I., Camats Guàrdia, R., Flores Alarcia, Ò., Melero Ribes, À., & Suau Castro, J. (2013). L'Escola del segle XXI: contextos, processos i reptes de futur(1st ed.). Lleida: Universitat de Lleida.
García, S. M. (2005). ACTO DIDÁCTICO Y LENGUAJE : PERSPECTIVA NEUROPSICOLÓGICA Didactic action and languaje : perspective neuropsychological Acte didactique et langaje : perspective neuropsychologique, 287-304.
Pérez, A. R. (1982). El objeto formal de la didáctica.
